Anatoli Vassiliev, autor del manifest internacional del Dia del Teatre 2016

És necessari el teatre?

Aquesta és la pregunta que es fan milers de professionals del teatre decebuts i milions de persones que n’estan cansades.

Per què el necessitem?

En aquests anys en què l’escena es converteix en quelcom tan insignificant, davant les places de les ciutats i els països, on es representen les autèntiques tragèdies de la vida real.

Què significa per a nosaltres?

Galeries i llotges banyades en or, butaques de vellut, telons ronyosos, veus d’actors ben olides; o contràriament, allò que pot lluir aparentment distint: caixes negres tacades de fang i sang, amb un munt de cossos nus i rabiosos en el seu interior.

Què ens pot contar?

Tot!

El teatre ens ho pot contar tot.

Com viuen els déus en el cel; com llangueixen els presos en les coves subterrànies oblidades; com ens pot enaltir la passió; com ens pot destruir l’amor; com prescindir d’una bona persona; com regna l’engany; com viu la gent en pisos; com viuen els infants en camps de refugiats; com retornen al desert i com se separen dels seus éssers estimats. El teatre pot contar-ho tot.

El teatre ha estat i seguirà sent sempre.

I ara, en aquests darrers cinquanta o setanta anys, ha estat particularment necessari. Perquè entre totes les arts públiques, només el teatre es produeix d’orella a orella, d’ull a ull, de mà en mà i de cos a cos. No li cal intermediari entre les persones. És la llum més transparent; ni del sud ni del nord, ni de l’est ni de l’oest. És la llum per ella mateixa que brilla des de tots els racons del món; que es reconeix d’immediat per amics i enemics.

Ens cal tot tipus de teatre.

I d’entre moltes i diferents formes de teatre, l’arcaic serà el més necessari. El teatre dels rituals no té perquè ser incompatible amb el teatre dels pobles civilitzats. La cultura secular va quedant castrada a mesura que la “informació cultural” la va suplantant gradualment per mitjà d’entitats simples que surten al seu encontre.

El teatre és obert.

Entrada lliure.

Al diable amb els aparells i els ordinadors. Aneu al teatre, ocupeu-ne files senceres al pati de butaques i a les galeries! Gaudiu de la paraula i de la representació! Aquí teniu el teatre. No el negligiu ni us el perdeu per molt atrafegada que sigui la vida.

Tot el teatre és necessari.

Només hi ha un teatre que no és necessari: el teatre de les actuacions polítiques; el teatre de les conxorxes polítiques; el teatre dels polítics; el teatre de la política; el teatre de terror quotidià, individual o col•lectiu; les escenes de cadàvers i sang pels carrers i places, per les capitals i les províncies, entre religions i ètnies.

Ana Mª García, autora manifest local Dia del Teatre 2016

Bona vesprada!

Encara que l'any 1961 l’Institut Internacional de Teatre de la UNESCO va decidir que el 27 de març seria el Dia Mundial del Teatre, no va ser fins al 1962 quan es va començar a celebrar.

TEATRE! Teatre amb majúscules. Una paraula tan curteta i tan plena d’emocions. El teatre és un cuquet que quan et mossega ja no tens escapatòria, ja no pots fugir d’ell. I no és una activitat que t’ho pose gens fàcil, o millor dit, en la que t’ho posen fàcil per a gaudir d’ella. Mires on mires, està plena de dificultats, però la recompensa és tan gratificant...

Anem a fer un xicotet repàs pel que seria el camí fins a representar una obra. En primer lloc es necessita un autor que l’haja escrit. No oblidem que els autors necessiten uns actors per a fer arribar al públic el seu somni, però no oblidem tampoc que els actors necessiten que abans un autor haja dedicat el seu temps a escriure eixa obra que van a representar.

Es necessita un director amb molt de temps lliure i capaç de fer realitat el somni de l’autor. Com ja hem dit, es necessita actors il·lusionats i disposats a donar el millor d’ells. També es necessita un equip tècnic per a la il·luminació i el so, tramoistes, apuntadors, maquilladores... Però no tot depén del factor humà.

És necessari tindre un lloc on assajar i això no sempre és possible. I ja que tractem el tema, doncs, deixem caure una indirecta. Ja que cada vegada hi ha més grups de teatre amateur a la nostra ciutat, no podria l’Ajuntament oferir un lloc on estos grups pogueren assajar? Serà per fàbriques i solars que estan caient?

Es necessita un lloc on representar dita obra i tornen a sorgir els peròs: que si el Principal és xicotet, que el Calderón massa gran, que Salesians té massa escales.... I pel que fa a la data... mai es tria el dia correcte, setmanes i setmanes sense res i eixe dia hi ha cinc esdeveniments, com a poc.

Però a pesar de tot el teatre amateur segueix endavant perquè el cuquet t’ha mossegat i no tens escapatòria.

I per si no hi hagués prou amb tot l’anterior, arriben les crítiques. El públic recorda la història dels dos forasters: 

Hi havia un vell a l’entrada d’una ciutat. Un foraster s’arrima a ell: “Mai he estat ací. Com és la gent?” El vell contesta amb una altra pregunta: “Com eren els habitants de la teua ciutat?” El foraster contesta ”Egoistes i roïns, per eixe motiu me’n vaig anar”. ”Doncs, així és la gent d’ací”.

Un poc més tard, un altre foraster s’arrima al mateix vell: “Acabe d’arribar a esta ciutat. Com és la seua gent?”. La resposta torna a ser una pregunta: “Com és la gent de la ciutat d’on vens?”, “Bona i acollidora. Allí tenia molts amics. Em va donar molta llàstima separar-me d’ells”, “Doncs, ací trobaràs a eixa mateixa classe de persones”.

Un mercader que estava donant-li beure als camells, després d’escoltar les dues converses, es va arrimar al vell, que tenia fama de savi, i li va preguntar: “Per què has donat dues respostes diferents a una mateixa pregunta?”, “Perquè cada un, vaja on vaja, troba allò que porta al seu cor”.

Això mateix passa amb el públic, qui va a la recerca dels errors, els troba, perquè només està atent a allò que no ix bé; per altra banda, qui va a passar una bona estona, sense cap dubte que ho aconsegueix.

I ara, només ens queda desitjar que el cuquet del teatre continue mossegant i contagiant a molta gent.

Gràcies per ser part del TEATRE d’una manera o d’una altra.

I ara... SILENCI! I a gaudir de l’espectacle.