La poètica del paper.
El Petit Príncep
Teatro Silfo (Murcia)
Un xic, abillat com un pilot de la Segona Guerra
Mundial - promesa de vols emocionants, d’aventures -. Una xica, perfilant la
figura d’un xiquet davant els nostres ulls, davant els ulls d’un públic al que
li agrada dibuixar, que dibuixa - tots dibuixem, sols que alguns no deixem de
fer-ho al llarg de les nostres vides -. Els mateixos xic i xica que es fan una
abraçada, i un altra, davant els repetits “oooh!” de la platea i algun que
altre aplaudiment espontani...
Tal volta semble senzill, no ho és.
Així és com tothom ha entrat a la versió que Teatro Silfo
ha presentat de “El Petit Príncep”. Mestissatge entre teatre, espectacle de
titelles i papiroflèxia. Una proposta que, malgrat els seus tocs d’humor, es
presenta com una interpretació poètica – ja ho és el llibre i ho han sabut
extrapolar – de l’obra més coneguda de Saint Exupery.
Amb escenografia suggerent, peces musicals escaients per
cadascun dels instants, i una gran simbiosi interpretativa entre els dos
actors, la senzillesa de les seues titelles de paper, la sorpresa que algunes
de les solucions donades provoca – el baobab –, i la delicadesa amb que tot es
mou per l’escena, fan d’aquest Petit Príncep un espectacle per gaudir.
Podria afegir que alguna transició entre moments, no és
massa neta. Podria, sí... Però que hagen estat capaços de clavar l’espectacle,
davant un públic tan inquiet com son els xavals de sis o set anys, en quaranta
minuts, fa que allò quede com una qüestió menor.
Jordi Peidro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada