Potser arriba un moment en la vida en el qual ens preguntem què fem de la mare. La resposta a eixa pregunta podria servir també per a contestar a un altre interrogant: què fem de nosaltres mateix donada la circumstància? Què fer quan la mare, que ens ha donat la vida, ens necessita d’una manera peremptòria? Com reaccionar de forma solvent, pràcticament i emocional, a un trasbalsament de tots els nostres projectes de vida? Com podem resoldre un conflicte que ens tanca totes les portes, que esborra el nostre camí, que torna invisible l’horitzó?
I aleshores, quan el fil està a punt de trencar-se de tant estirar, l’impuls primer de la vida s’obri pas i la generositat més pura, més biològica, diu l’última paraula… fa, l’últim gest.
Què fem amb la mare?... no…és la mare la que fa sempre respecte a nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada